Résumé
Lo manten de las diversitats lingüisticas e socioculturalas constituís una condicion potenciala de desvolopament dels territòris vulnerables. Dins aqueste encastre, e considerant la toponimia coma un patrimòni de preservar (Woerhling 1998), la valorizacion dels toponims permetriá de donar o tornar donar un sens al territòri a travèrs son istòria locala, sa dinamica sociala, sa realitat païsatgièira, sa lenga d’origina ; pels abitants del territòri, mas tanben per las personas exterioras, dins un projècte amb un objectiu toristic per exemple. De fach, « il existe une valeur d’usage du patrimoine que la collectivité locale lui confère en lien avec son passé et à l’usage qu’elle en pourrait faire » (Mansour 2018 : 65). Aital, se la conservacion patrimoniala s’inscriu dins l’interès general e collectiu (ibid.), la valorizacion dels toponims pòrta una dimension collectiva e representa un enjòc per cadun.La denominacion dels luòcs es una practica universala e ancestrala, que respond a de besonhs fondamentals de l’umanitat : transmetre d’informacions sus l’environa, facilitar l’orientacion dins l’espaci. Los toponims pòdon dire la preséncia de ressorsas, la qualitat de las tèrras, las particularitats del terren, o encara senhalar de dangièrs potencials. Mas la denominacion es pas jamai arbitrària. L’acte toponimic, que siá individual o collectiu, es lo rebat d’una compreneson prigonda del territòri. Se bastís sus de percepcions partejadas o d’observacions concretas, qu’intègran d’aspèctes geografics e socioculturals. Dins aqueste encastre, la microtoponimia s’apièja mai que mai sus de foncions designativas (Fabre 1988) : quinas son, alara, las implicacions simbolicas e pragmaticas de l’acte de nomenar un luòc, e cossí aqueste acte forma nòstre rapòrt a l’espaci e a nòstra identitat collectiva ?Aquesta proposicion de comunicacion s’apièja sus la partida toponimica de ma tèsi, qu’aviá per objectiu l’estudi dels micro- e nanotoponims a l’entorn de las dralhas de l’estivatge, dins lo Pargue Natural Regional d’Aubrac, que presenta la particularitat d’aver una productivitat occitana importanta dins sa toponimia (Calvet 2024a). Aital se trachava de far un relevat de las formas actualas e de ne prepausar una etimologia, una interpretacion, e una forma grafica confòrma a la nòrma classica de l’occitan ; es a dire de s’interessar a de formas occitanas directament intelligiblas e portairas de sens suls luòcs, las practicas, lo relèu, la fauna e la flòra.Pel biais d’una enquèsta toponimica que compren un relevat de las formas en sincronia e lor estudi en diacronia, prepausi d’illustrar la productivitat occitana de las formas actualas : s’agís doncas de mobilizar un saber toponimic dins una perspectiva de revitalizacion lingüistica e d’inscriure los enjòcs de la toponimia a l’entorn de las dralhas de l’estivatge coma de marcas de vitalitat lingüistica.Aital, la reactivacion dels toponims d’origina es una escomesa importanta per la preservacion e la revitalizacion de las lengas de França (Sauzet 2013 : 123). Los micro- e nanotoponims establisson alara una connexion estrecha entre la pèça de tèrra e son contèxt environamental, e balhan sovent de caracteristicas geograficas, istoricas o culturalas especificas (Le Squère 2006 : 86). Pasmens, l’escafament progressiu d’aqueles toponims tradicionals pausa un desfís màger. Son remplaçament per d’apelacions uniformizadas o de còdis administratius, cadastrals, pòt menar a una pèrda significativa d’informacions sul païsatge e l’istòria locala, e doncas apaurir la compreneson collectiva del territòri e de son patrimòni.Es per aquò que prepausi d’interrogar los enjòcs de la toponimia al prisma del restabliment del ligam intrinsèc entre lo nom del luòc e son environa, per la lenga d’origina del territòri ; de mai que de questionar lo rapòrt que los usatgièrs entretenon amb aquelas designacions de lor environament pròche.Bibliografia indicativaASTOR, Jacques, 2002. Dictionnaire des noms de familles et noms de lieux du midi de la France. Millau, France : Ed. du Beffroi. BEC, Pierre, 1995 [1963]. La langue occitane. Paris, France : Presses universitaires de France. BILLY, Pierre-Henri, 2011. Dictionnaire des noms de lieux de la France. Paris, France : Éd. Errance. CALVET, Caroline, 2024a. « L’occitan et le développement socio-économique et culturel du territoire : l’exemple du PNR Aubrac », Lengas. N°96 [en ligne].CALVET, Caroline, 2024b. Identité et territoire au sein du Parc Naturel Régional de l’Aubrac : enquête sociolinguistique et toponymique autour des chemins de transhumance. Thèse de doctorat, Université Paul Valéry Montpellier 3. IdHAL : tel-04879599.FABRE, Paul, 1988. « La microtoponymie et les limites de la mémoire collective ». Nouvelle revue d’onomastique. Vol. 11, n° 1, pp. 3 9.FABRE, Paul, 1995. Noms de lieux du Languedoc. Paris, France : C. Bonneton. FABRE, Paul, 2000. Dictionnaire des noms de lieux des Cévennes. Paris, France : Bonneton. KREMNITZ, Georg, BROUDIC, Fañch et al., 2013. Histoire sociale des langues de France. Rennes, France : Presses universitaires de Rennes. LE SQUÈRE, Roseline, 2006. « Analyse des perceptions, usages et fonctions des toponymes actuels des territoires ruraux et urbains de Bretagne ». Cahiers de sociolinguistique. Vol. 11, n°1, pp. 81 99. MANSOUR, Mohamed, 2018. « Le patrimoine local : frein ou moteur du développement économique ? » Gestion Finances Publiques. Vol. 6, n°6, pp. 64 68. SAUZET, Patrick, 2013. « Ecarts entre compétence et pratique ». In : KREMNITZ, Georg et BROUDIC, Fañch (éd.), Histoire sociale des langues de France, pp. 117‑125.WOERHLING, Jean-Marie, 1998. « Conclusion ». In : WYDMUSCH, Solange et CULTURE ET BILINGUISME EN ALSACE ET EN MOSELLE (éd.), La toponymie, un patrimoine à préserver : en Inde, en Gascogne, en Alsace, vers une politique de réhabilitation des anciens toponymes, pp. 159‑169. WYDMUSCH, Solange et CULTURE ET BILINGUISME EN ALSACE ET EN MOSELLE, 1998. La toponymie, un patrimoine à préserver : en Inde, en Gascogne, en Alsace, vers une politique de réhabilitation des anciens toponymes. Paris, France.